Necessitaria la cançó de Víctor Jara per escriure millor aquest encontre amb l’amic. Perquè Josep Maria Camprubí ha estat l’ànima de moltes ànimes al Principat. Que això i cap altra cosa és l’amistat. Ens deixa per impartir la seva docència a Barcelona. Queda el buit de la persona, però la realitat del seu pas eficaç i eficient. Diuen que partir és morir una mica. «Ben cert. Amb 10 anys he acumulat moltes experiències. Deixo moltes coses que, d’alguna manera, són a la vegada molts trossos de vida». Ho manifesta amb aquesta veu calmada i greu que fica sempre a la conversa. Els ulls una mica humits no tant per la partida com per l’adéu. «Partir també es començar una nova vida. Marxa en un moment de gran activitat en el meu destí a Sarrià. La meva vocació pels joves la puc ampliar allí. Sentir el contacte amb el jovent, fins i tot és més complicat, és una assignatura que sempre vas aprenent». És una herència que deixa a Andorra dificil
________________________________________________
              L’única forma de tenir un amic és ser-ho      
              sense demanar res a canvi                               

d’emular. «La meva arribada al país va ser, com la de molts, pensant que venia a un país de característiques molt peculiars. És així. Fins i tot el contacte amb la joventut és diferent. Pèro tens l’oportunitat de ser més humà al contactar de forma més propera amb les persones». Destaca el valor de conèixer a tothom i que tothom et conegui. «Des d’un país petit pots abraçar un horitzó infinit. Només partint d’Andorra podia arribar al Perú. Aconseguir aquesta idea universal». Insinuem si oblidarà el Principat. «És molt difícil. Marxo amb la neu als cabells però més jove que quan vaig arribar. Andorra m’ha donat maduresa. El millor equipatge per seguir endavant». Deixa el verd de la muntanya i se’n va al blau marí. Si agafa l’aigua d’una onada se li escaparà entre les mans, però li quedarà la remor de la mar immensa de l’amistat.

Josep Maria Camprubí al Col·legi Sant Ermengol
TONY LARA